Hvala

De repent vaig comença a sentir com si la meva ancestral memòria d’espècie es fiques a parlar-me i a fer-me recordar que la meva vida, la dels meus germans i germanes i sobretot la dels meus fillets hem de estar sempre fugin de l’assetjador mes gran que la nostra magnifica, poderosa i orgullosa família ha tingut.

Però no, no son els crits ancestrals del meu cervell el que sento, estic sentin-ho per la meva oïda i olorant l’amenaça pel meu fi olfacte, per tant estic en perill; lladrucs, sorolls guturals dels temibles homínids i sobretot el esfereïdor tro que aquest assetjadors produeixen artificialment i que causa una gran mortaldat.

Sembla que avui es dia de diversió, mai he entès que es tingui que matar per plaer, la meva mare i les meves tietes m’han ensenyat a matar per a poder menjar i per a defensar-me a mi mateixa i als meus, però mai ho fem per deleix placenter. Comprenc que avui els toca el rebre al meus veïns de bosc els porcs senglars, en contagio dels seus aterradors grunyits, tota la muntanya es un terror i jo intento anar a un lloc mes segur.

De repent el tro que surt dels homínids es quasi al meu costat, els lladrucs dels seus esclaus i ben servicials cànids es també molt amenaçador, l’ambient es orgiàstic de bany de sang; tinc por, estic espantada quan de cop veig a un homínid assetjador amb el seu instrument de tro que m’està mirant i fent temibles rugits cap a mi...llavors recordo les sàvies lliçons de la meva mare i tietes i amb decisió vaig cap a ell i l’ataco suament, de fet aquesta espècie dita humana es molt feble físicament, un cop desempallada d’ell nomes tinc una cosa al cap...córrer, córrer i córrer com una possessa.

El meu sentit d’ossa en diu que els problemes no han fet mes que comença.

Aquests humans estan bojos