dimarts 22 de desembre de 2009

A Helena

El passat dissabte vam compartir moments molt màgics i ens vam abraçar amb molta satisfacció a l’hora dels adéus; però inesperadament el diumenge vas iniciar el gran viatge al Orient Etern.

Sempre t’he recordaré Helena.
Que la Pau sigui amb tu.





Trobarem a faltar el teu somriure;
dius que ens deixes, te'n vas lluny d'aquí,
però el record de la vall, on vas viure,
no l'esborra la pols del camí.


El teu front dur la llum de l'albada,
ja no el solquen dolors ni treballs,
i el vestit amarat de rosada
es vermell com el riu de la vall.


Quan arribis a dalt la carena,
mira el riu i la vall que has deixat
i aquest cor que ara guarda la pena,
tan amarga del teu comiat.

dimarts 8 de desembre de 2009

Copenhaguen

Pare
digueu-me què li han fet al riu que ja no canta,
rellisca com un barb mort sota un pam d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.

Pare
abans que torni l'estiu amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què li han fet al bosc que no hi ha arbres,
a l'hivern no tindrem foc ni a l'estiu lloc per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.

Pare
abans de que no es faci fosc ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare, ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare, i tancar amb tres panys la casa.

I deia vostè...

Pare
si no hi ha pins no es fan pinyons ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors no es fan abelles, cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.

Pare
demà del cel plourà sang, el vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...

Monstres de carn amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingueu por, i digueu que no, que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.

Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.

dissabte 21 de novembre de 2009

Més lluny

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.


Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.


Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.



Son moltes les sensacions que tinc ara mateix, però la principal d’aquestes en diu que he arribat a les aigües que banyen la meva Itaca particular, i potser es temps de celebrar-ho amb tots els que m’han acompanyat amb la llarga travessia, però aquest viatge m’ha ensenyat molt.

I les seves ensenyances en diuen que mai podem aturar-nos a llepar-nos les ferides ni a embriagar-nos amb l’èxit més temps del necessari, he après que la Vida es viu a base de petites alegries de cinc minuts, que les crisis son positives, que el simbolisme es Força, que la Força es poderosa quan es genera des dins, que morim cada dia i que renaixem a cada instant, que morir en pau en un mateix es millor que viure malament, que tota persona te el dret a una segona oportunitat i moltes més, que de cadascú de nosaltres depèn el interaccionar positivament amb l’Univers, que la por te dona molt de Valor.

Ahir la meva oncòloga en va comunicar que estic net del càncer i que tots els paràmetres son molt positius, la noticia es realment molt bona per a la meva família, amistats i per a mi; però he de dir amb molta sinceritat que he rebut la bona noticia de la mateixa manera que si hagués sigut molt dolenta, ja que he après a morir i a néixer cada dia, i no en refereixo nomes al càncer, el viatge a la meva Itaca particular m’ensenya a gaudir del camí i anar més lluny, sempre més lluny.

diumenge 1 de novembre de 2009

Som un país decent?

Ara ja tot en quadra, sabia ben be que un i un fan dos, però dubtava i molt de mi mateix. Com podia ser de la gran capacitat de molta gent per fer productius negocis o fer meravelles amb un sou equivalent més o menys al meu, i jo no ser capaç de tindre una façana material elegant i bonica com els altres; jo soc un ruc en matèria de matemàtiques però no tant en saber que si en guanyo 10 nomes puc fer una despesa de 8 i una provisió de 2; els comptes dels vells son filosofia popular plena. Més val menjar poc i pair be .

Cada cop surten mes casos de corrupció, més casos de robatoris de coll i guants blancs, fets per gent honorable i amb les màximes condecoracions civils del país, gent amb referents morals però sense cap moral ni escrúpols; gent que es passar pel forro les ensenyances que el pa es guanya amb la pròpia suor i no de la suor dels altres.

Sembla que tothom roba i el qui no ho fa es que es tonto, sento indignació però sobretot tristesa pel mal que s’està fent a la societat i al país, un mal més profund del que sembla.

Qui ha amasat una gran fortuna abans ha tingut que fer farina de molta gent.

divendres 23 d’octubre de 2009

L'amenaça fantasma

Qui més te més vol.
Qui no preserva la seva dignitat cada cop en tindrà menys.
El diner crida al diner.
Qui esta envoltat de merda cada cop en te més.

Torna l’eterna amenaça fantasma, per tant, altre cop tornarem a fer el que calgui i aquesta vegada amb més força i decisió.



dilluns 19 d’octubre de 2009

El dia que ens hagués canviat per a sempre

Avui fa vint anys que un invisible i invencible exercit de radiacions ionitzants, sorgits del infern tecnològic més al•lucinat creat per la nostra espècie, va estar a punt de canviar la vida dramàticament a tot el territori i tot esser viu que habites en ell.

Vam ser immensament més afortunat que els veïns de Txernobil (Ucraïna)

dissabte 10 d’octubre de 2009

Reflexions sobre certa Dama

Es tem a la Vida i a la Mort, es tem a la Vida i no a la Mort, es tem a la Mort perquè estimen la Vida, estimen la Mort perquè la Vida no ens estima. I entre tanta estimació i tanta por a una i a l’altra els cicles del Cicle Vital van passant majestuosament per la nostra existència.

I nosaltres procurant no pensar ni en una ni en l’altra, tema tabú, tabú dir als quatre vents que gaudim de la Vida, i tabú també el tindre que parlar de la més gran Senyora que posseeix a tot hora i amb passió nimfòmana milers i milers d’elements bio.

Curiosa aquesta Dama on tot element bio cada dia pensa en ella però que ningú la vol a prop, i els qui la voldrien abraçar amb els braços oberts i l’anima entregada es tindran que espera al capritx de la que regeix el mecanisme del gran Misteri.

La Vida es l’absència de necro, la Mort es la absència de bio; bios i necros son les dues cares del Cicle Vital, no poden conviure juntes en la roda vital però tant aviat hi ha l’absència d’una l’altra conquereix automàticament el lloc de l’engranatge còsmic, mai hi ha un buit, tot es plenitud, tot es harmonia i perfecció.

I si en una forma de bio - plenitud estem els que ara llegim aquest escrit i cap a una altra essència de plenitud farem cap, tant si com no, quan la bio sigui absenta, perquè ens te que fer por si tots els camins ens condueixen al necro - regne.

Si el camí es inexorable, si tenim que ésser participes del gran Misteri, si sabem que tot dins nostre es una successió a nivell cel•lular d’alternança bio - necro, perquè hem de tindre por al que es evident.

Sembla paradoxal que les religions prediquen que hi ha una altra bio un cop el necro es present, es podria interpretar com una forma emmascarada a no voler enfrontar-nos als nostres propis fantasmes i a una por irracional que arranca des de la llarga nit en que va iniciar-se el substrat Gaià.

El nostre ens biològic humà esta dotat del que sembla ésser el mes potent software que fins ara l’univers a pogut crear, i aquest increïble cervell ens fa sentir i actuar molt més enllà que el simple i primari instint de conservació; dominem cada vegada millor els misteris bios i guanyem terreny i temps als altres misteris, els necros.

Però amb tant domini científic cap a un com cap a l’altre no hem pogut fins ara explicar el perquè a no volgué acceptar el que es natural.

Molts diuen que no tenen por a morir... si no es te por a la Mort es que es depreciar la Vida.

Molts diuen que tenen por a morir... si es te por a la Mort no es pot viure la essència de la Vida.

Nomes qui sap connectar amb els principis còsmics viurà per igual i sense cap daltabaix tot el magne procés de la Vida i la Mort.

diumenge 4 d’octubre de 2009

L’eròtica del Poder


dilluns 21 de setembre de 2009

Springfield

Hi ha una ciutat on una part de ella se sent representada pels colors d’un equip de futbol, l’altra part de la ciutat també te com a emblema els colors d’un altre equip de futbol, i molts ciutadans tant d’una part com de l’altra senten els colors d’un tercer equip de futbol.

Hi ha una ciutat on durant tot l’any viu en relativa tranquil•litat i inclòs diria que amb certa fraterna relació, llevat d’uns 20 dies del vuitè mes del calendari gregorià on la seva força es veu en quantes fileres de carretes hi ha a les places de bous respectives, en quanta gent assisteix als tres bous cap-llaçats, en quantes taules hi ha a les respectives pistes de ball.

Hi ha una ciutat on durant tot l’any les dues esglésies solen estar mig buides, però al vuitè mes abans citat s’invoca fins al infinit als sants patrons respectius.

Jo coneix-ho una ciutat així, es diu Springfield, te nuclears també ben a prop, el seu icona es un tal Homer i sembla que tots tenen problemes hepàtics ja que tenen la pell un pel groguenca.

On jo visc es molt semblant al abans relatat, però no potser Springfield ja que els meus conciutadans no son de groc Homer Simpson, els meus conciutadans tenen una bonica pell mediterrània, els meus conciutadans tenen molta rivalitat entre ells però com els gals de l’Asterix i l’Obelix se saben unir quan cal i quan ho fan son irreductibles.

Potser ens cal un enemic comú amb molta mala llet o potser que nosaltres som els nostre propi enemic.

Qui sap.

diumenge 20 de setembre de 2009

Metamorfosis

No es contraproduent encara que ho sembli però per la meva veritat relativa he de dir molt sincerament que els elements biològics que destrueixin la Vida a mi m’he l’han donat; i de cap manera això vol dir que en biologia el mon s’hagi tornat boig o que vagi al inrevés, ells fan la seva feina que es la que és però qui potser que no feia el que tenia que fer en la vida, era la meva persona.

Una dita popular diu de tant lluitar per la vida s’acaba perdent la vida, però per a mi hi ha una cosa molt més pitjor que perdre-la que es el no viure-la en tot el seu esplendor; i en dos concisos i seriosos avisos en el espai de temps que la nostra mare Terra dona un cicle complet al voltant del nostre pare Sol el meu subconscient a acabat per despertar a la claror que prové de l’exterior i que penetra en tot interior que estiga receptiu.

He viscut dins d’un mecanisme infernal de funcionament opac sense fi ni sentit i nomes veien les ombres que en permetia la poca llum que entrava dins a la meva caverna interior, tot el meu cos i ànima lluitaven mecànica i durament en una roda que no permetia cap sortida que no sigues traumàtica.

Si, sabia que el meu camí no era el camí de la Vida, que la meva vida no era la Vida que duu al camí del riu que ens uneix al blau mar de la joia interior; si, sabia que tenia que canviar el rumb i la meva ment m’ho deia insistentment mentre jo li anava donant llargues del tot il•lògiques dins un transfons de covardia.

I arribar el primer avis i jo sense fer cas aparent i desprès un segon avis, que mes que un altre avis era tot un ultimàtum que en deia... ho canvies ara mateix o rebenta per a sempre més.

I si, aquell mateix dia vaig copsar en tota la seva dimensió còsmica el desesperat missatge que provenia del racó mes profund de l’Univers, un Univers on les seves forces còsmiques des de feia eons de temps lluitaven per a connectar-se amb la part més recòndita i desolada de la meva essència; i si, aquell mateix dia nomes uns segons desprès que d’una forma plenament professional i encara molt més humana escoltes la paraula càncer, i que la cosa era realment seriosa, la connexió i comunió amb tot l’Univers la vaig sentir en tota la seva expressió.

Ja des de aquell instant jo ja era un altre; una altra forma de veure, sentir i gaudir tant de les coses materials, intel•lectuals i espirituals va inundar tota la meva anima, i de retruc el meu amenaçat cos físic també va començar a comportar-se d’altra manera al adonar-se del canvi de missatge que li arribava de forma massiva.

De cop, el positivisme irromp en el govern intern de la meva persona, la Llum es enlluernadora i una corrent de vitalisme com un tsunami neteja tot rastre de pessimisme i negativitat que tenia incrustat al gens.

La lluita per la Vida i contra el càncer ja la tenia guanyada el primer dia, de fet havia perdut la por a la mort física, inclòs i tot en cas d’haver-hi arribat a ella degut a la virulència del mateix càncer, tenia compresa tant clarament tota la essència de la Vida que entenia que mori dins d’aquesta comprensió i comunió vital era fins i tot un regal diví.

Però de cap de les maneres entrava dins als meus plans mes íntims el tindre que ser abraçat per la gran Senyora, ja arribarà algun dia l’hora de esser el seu amant; ara la meva aposta era molt clara, volia viure ja que començava de veritat la Vida davant meu, nomes desitjava poder-la estimar en totes les seves variants i formes, ella tenia per a mi una altra cara, un altre sentit, simplement era la VIDA en majúscules.

I si, de repent la força i la joia formen part de mi, la força m’ajudà a tirar a terra tot el mes dur del procés dolorós de la guerra sense miraments contra el càncer; mentre que la meva joia per a viure alimentar a aquesta força i també la meva anima.

Ara que el camp de batalla resta en silenci, la meva comunió vital amb les forces positivistes de l’univers es ja eterna; he tingut que passar per una dura lliçó per a poder comprendre... que el camí per on trepitjava no era ni el camí en si i que en realitat tampoc caminava per ell, ja que nomes el trepitjava barroerament.

Ara que el camp de batalla resta en silenci, recordo una frase que vaig sentir fa molts d’anys... el ser humà al moment de néixer ja saps que nomes ha de lluitar contra ell mateix.

Ara que el camp de batalla resta en silenci, recordo una frase que vaig sentir en altres temps... al moment de néixer un nadó ho sap tot de la Vida, però en aquell instant un Angel li segellar els llavis i li diu a cau d’orella...Aprèn.

Ara que el camp de batalla resta en silenci, recordo una frase que vaig sentir no fa encara un any... en el cor de tots els hiverns viu una primavera latent, i darrere de cada nit, ve una aurora somrient.

Ara que el camp de batalla resta en silenci, nomes en queda... agenollar-me en una cama, arquejar l’altra, inclinar el cap i donar profundament i de tot cor les gracies eternes a les forces visibles i invisibles.

dimarts 18 d’agost de 2009

A fronte praecipitium, a tergo lupi

S’acaba el somriure... entro en somnis.

Com dic en aquesta frase, entro en un període no se si definitiu, d’escriure en aquest bloc i en altres llocs d’aquesta eina meravellosa d’Internet.

Ara es temps per a mi solet i d’una manera plenament egoista de tindre una tendra relació amb Damocles i també amb la Dama que va quedar dins de la caixa de Pandora.

Les circumstancies son les que son i ara convé replegar les forces per afrontar els nous temps amb garanties... A fronte praecipitium, a tergo lupi.

Temps de silencis, temps de decisions, temps de meditacions i temps de lluita pura i dura.

Una abraçada fraternal a totes i tots.

divendres 14 d’agost de 2009

Vitalitat

La guerra convencional esta guanyada, les forces vitals han conquerit tots els punts estratègics i han eradicat a les forces hostils al statu quo imperant.

Però ara estan sorgint elements insurgents hostils que han sobreviscut a la seva desfeta que units a situacions noves intenten minar tot el guanyat mitjançant una guerra de guerrilles incerta.

Així una vegada més cal tornar agafar altre cop la bandera de la Força i el Seny i lluitar aprenent sobre el camí.

dimecres 5 d’agost de 2009

Retalls (IV)

El qui res espera, el qui esta preparat per al pitjor, el qui sap que sempre li vindran mal dades, el qui sap que esta sol, el qui sap que cap mà amiga li farà costat, el qui sap que nomes el miren en desgrat, ... el que es conscient de tot això i molt més es una persona feliç perquè està fortament ancorada en la més dura roca i res el pot fer anar a pitjor.

diumenge 26 de juliol de 2009

Retalls (III)

Visita l'interior de la terra i rectificant trobaràs la pedra oculta

divendres 24 de juliol de 2009

Retalls (II)

Mig caigut recolzant l’espatlla contra el mur, espasa i llança a les mans defensant el que queda de la darrera frontera.