No es contraproduent encara que ho sembli però per la meva veritat relativa he de dir molt sincerament que els elements biològics que destrueixin la Vida a mi m’he l’han donat; i de cap manera això vol dir que en biologia el mon s’hagi tornat boig o que vagi al inrevés, ells fan la seva feina que es la que és però qui potser que no feia el que tenia que fer en la vida, era la meva persona.
Una dita popular diu de tant lluitar per la vida s’acaba perdent la vida, però per a mi hi ha una cosa molt més pitjor que perdre-la que es el no viure-la en tot el seu esplendor; i en dos concisos i seriosos avisos en el espai de temps que la nostra mare Terra dona un cicle complet al voltant del nostre pare Sol el meu subconscient a acabat per despertar a la claror que prové de l’exterior i que penetra en tot interior que estiga receptiu.
He viscut dins d’un mecanisme infernal de funcionament opac sense fi ni sentit i nomes veien les ombres que en permetia la poca llum que entrava dins a la meva caverna interior, tot el meu cos i ànima lluitaven mecànica i durament en una roda que no permetia cap sortida que no sigues traumàtica.
Si, sabia que el meu camí no era el camí de la Vida, que la meva vida no era la Vida que duu al camí del riu que ens uneix al blau mar de la joia interior; si, sabia que tenia que canviar el rumb i la meva ment m’ho deia insistentment mentre jo li anava donant llargues del tot il•lògiques dins un transfons de covardia.
I arribar el primer avis i jo sense fer cas aparent i desprès un segon avis, que mes que un altre avis era tot un ultimàtum que en deia...
ho canvies ara mateix o rebenta per a sempre més.
I si, aquell mateix dia vaig copsar en tota la seva dimensió còsmica el desesperat missatge que provenia del racó mes profund de l’Univers, un Univers on les seves forces còsmiques des de feia eons de temps lluitaven per a connectar-se amb la part més recòndita i desolada de la meva essència; i si, aquell mateix dia nomes uns segons desprès que d’una forma plenament professional i encara molt més humana escoltes la paraula càncer, i que la cosa era realment seriosa, la connexió i comunió amb tot l’Univers la vaig sentir en tota la seva expressió.
Ja des de aquell instant jo ja era un altre; una altra forma de veure, sentir i gaudir tant de les coses materials, intel•lectuals i espirituals va inundar tota la meva anima, i de retruc el meu amenaçat cos físic també va començar a comportar-se d’altra manera al adonar-se del canvi de missatge que li arribava de forma massiva.
De cop, el positivisme irromp en el govern intern de la meva persona, la Llum es enlluernadora i una corrent de vitalisme com un tsunami neteja tot rastre de pessimisme i negativitat que tenia incrustat al gens.
La lluita per la Vida i contra el càncer ja la tenia guanyada el primer dia, de fet havia perdut la por a la mort física, inclòs i tot en cas d’haver-hi arribat a ella degut a la virulència del mateix càncer, tenia compresa tant clarament tota la essència de la Vida que entenia que mori dins d’aquesta comprensió i comunió vital era fins i tot un regal diví.
Però de cap de les maneres entrava dins als meus plans mes íntims el tindre que ser abraçat per la gran Senyora, ja arribarà algun dia l’hora de esser el seu amant; ara la meva aposta era molt clara, volia viure ja que començava de veritat la Vida davant meu, nomes desitjava poder-la estimar en totes les seves variants i formes, ella tenia per a mi una altra cara, un altre sentit, simplement era la VIDA en majúscules.
I si, de repent la força i la joia formen part de mi, la força m’ajudà a tirar a terra tot el mes dur del procés dolorós de la guerra sense miraments contra el càncer; mentre que la meva joia per a viure alimentar a aquesta força i també la meva anima.
Ara que el camp de batalla resta en silenci, la meva comunió vital amb les forces positivistes de l’univers es ja eterna; he tingut que passar per una dura lliçó per a poder comprendre...
que el camí per on trepitjava no era ni el camí en si i que en realitat tampoc caminava per ell, ja que nomes el trepitjava barroerament.Ara que el camp de batalla resta en silenci, recordo una frase que vaig sentir fa molts d’anys...
el ser humà al moment de néixer ja saps que nomes ha de lluitar contra ell mateix.Ara que el camp de batalla resta en silenci, recordo una frase que vaig sentir en altres temps...
al moment de néixer un nadó ho sap tot de la Vida, però en aquell instant un Angel li segellar els llavis i li diu a cau d’orella...Aprèn.Ara que el camp de batalla resta en silenci, recordo una frase que vaig sentir no fa encara un any...
en el cor de tots els hiverns viu una primavera latent, i darrere de cada nit, ve una aurora somrient.Ara que el camp de batalla resta en silenci, nomes en queda...
agenollar-me en una cama, arquejar l’altra, inclinar el cap i donar profundament i de tot cor les gracies eternes a les forces visibles i invisibles.
