Paraules del president de Costa Rica, Óscar Arias, en la Cimera de les Amèriques de Trinidad i Tobago el 18 d'abril del 2009.
Tinc la impressió que cada vegada que els països caribenys i llatinoamericans es reuneixen amb el president dels Estats Units d'Amèrica, és per a demanar-li o per a reclamar-li coses. Gairebé sempre, és per a culpar a Estats Units dels nostres mals passats, presents i futurs i no crec que això sigui del tot just.
No podem oblidar que Amèrica Llatina va tenir universitats abans que Estats Units creés Harvard i William & Mary, que són les primeres universitats d'aquest país; no podem oblidar que en aquest continent, com en el món sencer, almenys fins a 1750 tots els americans eren més o menys iguals: tots eren pobres.
Quan apareix la Revolució Industrial a Anglaterra, altres països es munten en aquest vagó: Alemanya, França, Estats Units, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda… i així la Revolució Industrial va passar per Amèrica Llatina com un estel fugaç, i no ens vam adonar; certament vam perdre l'oportunitat.
També hi ha una diferència molt gran. Llegint la història d'Amèrica Llatina, comparada amb la història d'Estats Units, un comprèn que Llatinoamèrica no va tenir un John Winthrop espanyol ni portuguès, que vingués amb la Bíblia en la seva mà amatent a construir una “Ciutat sobre un turo”, una ciutat que brillés, com va ésser la pretensió dels pelegrins que van arribar a Estats Units.
Fa 50 anys, Mèxic era més ric que Portugal; en 1950, un país com Brasil tenia un ingrés per càpita més elevat que el de Corea del Sud; fa 60 anys, Hondures tenia més riquesa per càpita que Singapur, i avui Singapur –en qüestió de 35 o 40 anys– és un país amb $40.000 d'ingrés anual per habitant.
Be, alguna cosa vam fer malament els llatinoamericans. Què vam fer malament?. No puc enumerar totes les coses que hem fet malament.
Per a començar, tenim una escolaritat de 7 anys, aquesta és l'escolaritat per terme mitjà d'Amèrica Llatina i no és el cas de la majoria dels països asiàtics; certament no és el cas de països com Estats Units i Canadà, amb la millor educació del món, similar a la dels europeus; de cada 10 estudiants que ingressen a la secundària a Amèrica Llatina, en alguns països solament un acaba aquesta secundària.
Hi ha països que tenen una mortalitat infantil de 50 nens per cada mil, quan el terme mitjà en els països asiàtics més avançats és de 8, 9 o 10.
Nosaltres tenim països on la càrrega tributària és del 12% del producte intern brut, i no és responsabilitat de ningú, excepte la nostra, que no li cobrem diners a la gent més rica dels nostres països, ningú té la culpa d'això, excepte nosaltres mateixos. En 1950, cada ciutadà nord-americà era quatre vegades més ric que un ciutadà llatinoamericà, avui dia, un ciutadà nord-americà és 10, 15 o 20 vegades més ric que un llatinoamericà, això no és culpa d'Estats Units, és culpa nostra.
En la meva intervenció d'aquest matí, em vaig referir a un fet que per a mi és grotesc, i que l'única cosa que demostra és que el sistema de valors del segle XX, que sembla ser el qual estem posant en pràctica també en el segle XXI, és un sistema de valors equivocat, perquè no pot ser que el món ric dediqui 100.000 milions de dòlars per a alleujar la pobresa del 80% de la població del món –en un planeta que té 2.500 milions d'éssers humans amb un ingrés de $2 per dia– i que gasti 13 vegades més ($1.300.000.000.000) en armes i soldats.
Com he dit aquest matí, no pot ser que Amèrica Llatina es gasti $50.000 milions en armes i soldats, jo em pregunto: qui és l'enemic nostre?
L'enemic nostre, president Correa, el d'aquesta desigualtat que vostè apunta amb molta raó, és la falta d'educació, és l'analfabetisme, és que no gastem en la salut del nostre poble, que no creem l'infraestructura necessària, els camins, les carreteres, els ports, els aeroports, que no estem dedicant els recursos necessaris per a detenir la degradació del medi ambient.
Aquesta desigualtat que tenim i que realment ens avergonyeix, és producte, entre moltes coses, per descomptat,que no estem educant als nostres fills i a les nostres filles.
Un va a una universitat llatinoamericana i encara sembla que estem en els seixanta, setanta o vuitanta; sembla que se'ns va oblidar que el 9 de novembre de 1989 va passar alguna cosa molt important al caure el Mur de Berlín i que el món va canviar. Hem d'acceptar que aquest és un món diferent, i en això francament penso que tots els acadèmics, que tota la gent de pensament, que tots els economistes, que tots els historiadors, gairebé que coincideixen que el segle XXI és el segle dels asiàtics, no dels llatinoamericans; i jo, lamentablement, coincideixo amb ells.
Perquè mentre nosaltres seguim discutint sobre ideologies, seguim discutint sobre tots els “ismes” (quin és el millor? capitalisme, socialisme, comunisme, liberalisme, neoliberalisme, social cristianisme...), els asiàtics van trobar un “isme” molt realista per al segle XXI i el final del segle XX, que és el pragmatisme.
Per a nomes citar un exemple, recordem que quan Deng Xiaoping va visitar Singapur i Corea del Sud, després d'haver-se adonat que els seus propis veïns s'estaven enriquint d'una manera molt accelerada, va regressar a Pequín i va dir als vells camarades maoistes que l’havien acompanyat en la Llarga Marxa:
“Be, la veritat, benvolguts camarades, és que a mi no m'importa si el gat és blanc o negre, l'única cosa que m'interessa és que caci ratolins”.I si hagués estat viu Mao, s'hagués mort de nou quan va dir que
“la veritat és que enriquir-se és gloriós”.I mentre els xinesos fan això, des del 79 a avui creixen a un 11%, 12% o 13%, i han treta 300 milions d'habitants de la pobresa, i nosaltres seguim discutint sobre ideologies que teniem que haver enterrat fa molt temps enrere.
La bona notícia és que això ho va assolir Deng Xioping quan tenia 74 anys. Veient al voltant, benvolguts Presidents, no veig a ningú que estigui prop dels 74 anys; per això solament els demano que no esperem a complir-los per a fer els canvis que hem de fer.
Moltes gràcies.
