diumenge, 12 / juliol / 2009

Des de les seves arrels

Part del discurs que Barack Obama va fer ahir al Parlament de la República de Ghana

La meva família té la mateixa història de tragèdies i triomfs que la llarga història d'Àfrica; el meu avi va fer de cuiner per als britànics a Kenya a qui, malgrat ser un vell respectat en el seu poble, els seus caps sempre l’anomenaven boy; el meu pare criava cabres en un petit llogaret.

Jo vaig poder, vosaltres teniu la paraula, el món serà tal com vosaltres ho feu, podeu treure a Àfrica del cicle de desgovern i conflictes en el qual viu i crear un futur millor.

Yes you can!.

dijous, 2 / juliol / 2009

Ultraliberalisme a l'esport

Començo a sentir vergonya, rebuig i repugnància per el que se li fa a l’esport en general i principalment al futbol en particular.

Cada any es pitjor, al futbol es manegen quantitats ingents de molts i molts de diners, els jugadors tots molt joves i altres no tant s’han vist de la nit al dia molt rics, famosos planetariament parlant i degut a la seva joventut es creuen el que no son, uns déus, quan en realitat son persones de carn i ossos, molts amb el cervell no massa desenvolupat.

Al seu voltant una legió d’empreses de representats, inversos i fins m’atreviria a dir que ben aviat una forma velada de delinqüència mafiosa real, en total un entramat mes embolicat que el nus gordià.

Abans de petit en sabia les alineacions de molts equips de Primera, llavors una gran majoria d’aquest jugadors, jugaven i sentien els colors de la samarreta que vestien, quasi mai canviaven d'equip i un exemple d’això es que molts d’aquella epoca encara estan en la orbita del club dels seus amors.

Ara tot es basa en els diners, el color de l’euro, del dolar, del petrodòlar, o perquè no pensar-ho ja, el europetrodolardelinquent (el diner de la màfia al mon del futbol); l’ essència romàntica del futbol a saltat pels aires, no queda res d’aquest romanticisme, potser que el darrer reducte es al Athletic de Bilbao i inclòs m’atreviria a dir-ho i crec que m'equivoco al F.C. Barcelona encara que els dos des de òptiques sociològiques diferents.

Jugadors que demanen milions d’euros per a renovar quan encara no se’ls acabat el contracte, jugadors que demanen l’equivalent al PIB de qualsevol país africà com a finiquito, un altre jovenet aquest del mon del basquet que ara vol denunciar al seu equip per que no li agrada el que ell va signar molt gustosament temps enrere quan no era tant bo o famós.

En un mon que la gent pateix de mil formes i maneres diferents, el futbol en particular i el esport en general han entrar una voràgine ultraliberal de conseqüències mes que previsibles, potser ens farà falta altre cop un altre Alexandre el Gran per a tallar de soca rel el nou nus gordià. Per a mi, el nus de la vergonya.

dimecres, 1 / juliol / 2009

El Poder dels mitjans

El petit Azizi estava massa desnodrit, la fam i les mosques eren tota la seva riquesa, la mort era a punt d’arribar-li ja de manera imminent.

Al petit Azizi ningú el coneixia al mon, llevat dels seus pares, germans i gent del poblat, per als demès Azizi era un negret més de l’Àfrica de la fam, un de tants que es morirà per des- nodriment.

Uns fotògrafs nord-americans arriben accidentalment al poblat i un d’ells es fixa amb l’agonia famèlica del petit Azizi, li fa moltes fotos i al cap d’unes hores el petit ja es mor.

Les fotos es publiquen al mon occidental reforçades per una narració espectacular inflada de les qualitats que duia en si el petit Azizi, de la vida al seu depauperat poblat, la vida dels seus pobríssims pares.

De repent el petit Azizi es tant conegut com el Obama, de repent la gent deixar flors i encens espelmes a les places de quasi tot el mon, la gent plora desconsoladament, es venent moltes camisetes amb l’imatge del desaparegut petit Azizi, es fan debats per les televisions, tots els blocaires en parlen, es fan viatges al petit poblat africà on reposa el petit cos de Azizi per a visitar la seva tomba, molts de carrers i places de quasi tot el mon es passen a anomenar Azizi.

Ara el nom del petit Azizi es sinònim de molts de diners, però abans al petit Azizi no el coneixia ningú i es va morir de fam davant l’ indiferència dels qui ara el ploren i desesperen.

Ara el petit Azizi es un mite, però abans no el coneixia ningú i es va mori de fam.

Quin gran poder tenen els mitjans de comunicació, fa por i tot. Son els moderns Goebbels

dimecres, 24 / juny / 2009

Contraportada

Mentre fèiem un granissat de cafè a la mig centenària Cafeteria Nicanor a Deltebre (felicitats a les tres generacions) una contraportada en feia recordar, meditar, fer un somriure, alterar el meu reg sanguini, veure el camí recorregut i visualitzar el que a partir d’ara es tindrà que recórrer.

Els camins recorreguts son sempre els resultats de decisions preses en les bifurcacions de la nostra existència, siguin aquestes decisions positives o negatives, son actes de sobirania personal encara que aquesta sobirania sigui un tant forçada segons les circumstancies del moment.

La contraportada denotava moments increïblement fantàstics, també moments de funambulisme per no ésser tallat pel fil d’una navalla.

La contraportada denota que les fitxes estan caient, que el part es a punt, que tot esta madur, que res es pot tindre amagat, que les darreres setmanes tot a confluït pràcticament en un sol i únic punt, que les decisions preses ara estan ben preses i condicionaran el esdevenir.

La contraportada es simbolisme, no es casual, realment no existeix la casualitat tot te un efecte - causa i nosaltres som els únics responsables.

La Vida es increïble, sempre ho es, sigui del pol que sigui.

divendres, 19 / juny / 2009

Quan cau la primera fitxa...

Quan cau la primera fitxa, no la del mig o la del final sinó la primera de totes elles, fa que la següent seqüència esdevingué espantosament dramàtica si no se sap reacciona a temps i amb la precisió del bisturí d’un bon professional de la cirurgia.

També pot esdevindré providencial i que la caiguda d’aquesta fitxa sigui com caiguda del cel i acabar d’una amb una situació pesada, angoixosa i dura, i per tant fer taula rasa i torna a començar si es que queda alguna cosa en peus o ganes per aixecar el cap altre cop.

Sigui la opció que cadascú opti amb la caiguda de la seva primera fitxa particular i intransferible, ha de tindre la ment ben clara per no esser endut també per la darrera.

diumenge, 14 / juny / 2009

Estic perdent a una amiga

Per aquest mitja prefereixo anomenar-la Maria; fa molts d’anys que ens coneixem i ens coneixem be (que ningú interpreti coses que no son) hem parlat de tot i inclòs vaig ser una espècie de conseller per no dir un confessor per a ella; sobretot amb els problemes que tenia amb el seu marit degut a la afició que ell tenia per la beguda, com també en els seus dubtes en el seu únic afer amorós extra matrimonial i el seu traumàtic fi com ja li pronosticava des de un bon començament, el seu amant era una canalla i ella estava cegada.

Maria tenia vitalitat i molta vida fins que li vaig perdre la pista farà una mica mes d’un any i mig; la he tornat a retrobar (ens aquest darrers temps retrobo a molta gent) i la veritat es que no es la meva Maria.
Ara ella es membre de la Església Pentecostal i el seu discurs a canviat totalment; personalment m’he sol ser difícil poder tenir un diàleg amb ella, de cada 10 paraules en 5 surt el nom de Jesucrist i a pesar del meu esforç per a esser tolerant se’n fa complicat que parli del tema que parli surti aquest nom o similar en tot.

Diu que ara no te por a res, que es molt feliç tant ella com el seu marit i la seva filla, que veu la vida en l’amor de Crist...però jo ja no puc parlar molt mes en ella, la estic perdent o ella en perd a mi.

Que opineu?

divendres, 5 / juny / 2009

Democràcia i politics

Filosòficament igual es dalt que baix com baix que dalt; que vol dir això?

... que si el resultat final i visible que sobresurt a la part més alta es el que és, es degut a que tota la base es semblant al seu vèrtex.

Grapats de segles de dictadures, d’autoritarismes, de governar, de legislar, de regnar pel que surt del forro dels pantalons, de no donar comptes a ningú... i nomes molt poques dècades de Democràcia real.

I en aquestes poques dècades de exercici de la moderna democràcia, als Estats Units uns 300 anys, la societat ho ha notat positivament en tots els camps socials, a Europa des de el fi de la Segona Guerra Mundial; a Catalunya des de 1975, un cop les llibertats han començat a fluir en certa regularitat.

Poc a poc, la societat civil va impregnant el Poder de cultura democràtica i si tot continua igual dins d’altres dècades serem millors i mes tolerants.Com deia al començament, si ha corrupció, desídia o males arts entre els politics es perquè el poble es també en certa manera així, nomes la cultura i exercici democràtic que la societat civil practiques podrà eradicar comportaments no massa ètic, segons els nostres canons actuals.

Però el Poder amb la seva inèrcia de segles i segles de considerar-se investit d’un destí sagrat sap com adormir les voluntats que el posin en perill... per això tenim el Panem et circences... per la qual cosa moltes vegades molts d’actes ja siguin socials, politics o culturals estan minvats de gent per que aquesta prefereix la genial formula que van emprar els emperadors de l’antiga Roma.

Pel que respecta a les eleccions del diumenge 7 de Juny, he de dir que crec en Europa, i de fet Europa es el nostre futur i no concebo als ciutadans i ciutadanes sense la idea d’una Europa unida.

Crec fermament en la Democràcia, en la Democràcia de una persona un vot, un vot lliure i secret, secret perquè així es la expressió suprema de vot lliure sense cap condicionant.

Però el meu vot serà nul, nul pel fàstic generalitzat que en fa pràcticament quasi tota la classe política, per incoherents, per sectaris, per no saber il·lusionar al Poble, per riure les gracies dels seus caps, per ..., per ..., per ...,

I no obstant la Democràcia, a pesar dels politics, es la expressió suprema en política.

A per cert, d'entrada tothom es honorable, de sortida els fets confirmaran una cosa o la ficaran en entredit.

dissabte, 30 / maig / 2009

Mai caminaràs sola Montse

Montse, nosaltres som durs com les pedres encara que l’anima ens caigui als peus, encara que tinguem que aixecar-nos molts de cops desprès d’haver sigut abatuts, prou ho saps tu, prou ho sé jo; alhora d’estimar i de donar el millor de nosaltres ho fem sense traves i sense cap condicionant egoista; però per damunt de tot a la nostra manera som uns autèntics resistents.

Quan te vaig conèixer dins a aquesta fraternitat tant especial de la Mona Lisa, primer pels teus escrits i desprès amb les nostres trobades en vas impressionar per la teva fortalesa, decisió i idees clares; per tant sempre te he tingut en gran estima.

Ara la Vida i el Destí vol tornar a provar-te la teva valentia i força; ben be sabem nosaltres que aquest entrebanc el superaràs amb aquesta energia que et brolla des de el mes profund del teu ésser.

I pensa que a pesar de totes les dificultats mai caminaràs sola, nosaltres sempre estarem on faci falta i en el moment que sigui necessari.

Que la Força i la Joia siguin amb tu.

Fraternalment

Enric

divendres, 22 / maig / 2009

Eli Cohen

El 18 de maig de 1965, va ser penjat públicament en una plaça de Damasc, la capital de Síria, Eli Cohen, el cèlebre agent israelià considerat un dels més brillants espies contemporanis.

Nascut a Alexandria, Egipte, el 26 de desembre de 1924, Eli Cohen, un jueu ortodox devot, de ben jove va treballar de comptable fins al desembre de 1956, data en que va ser expulsat al costat d'altres jueus després de la crisi del canal de Suez. Va arribar a Haifa i es va sentir estranger en el lloc que considerava la seva pròpia terra, no sabia parlar hebreu però al ser un fervorós sionista, ho va aprendre ràpidament.

En 1957 va ser reclutat per al servei de contraespionatge militar israelià, però el seu treball com analista li resultava monòton i avorrit; va esbrinar com ingressar en el Mossad, però va ser rebutjat, sense saber que en el futur, el destí li tenia reservat una sorpresa.

En 1960 comença la seva impressionant carrera; se li va proporcionar la identitat falsa d'un àrab sirià que retornava a Síria, després de viure a Argentina. Per a imbuir-se plenament del rol i perfeccionar la seva coartada, Eli Cohen va viatjar al país sud-americà en 1961. Allí es va establir i fent-se passar per un pròsper home de negocis es va posar en contacte amb la comunitat siriana; va esser gràcies a la seva encantadora personalitat i el seu dur entrenament, que no va trigar a fer amistats amb funcionaris i diplomàtics de l'ambaixada siriana a Buenos Aires.

Va passar per tot tipus de festes, esdeveniments, reunions i trobades amb funcionaris, fins que un providencial dia en 1961 el van convidar a visitar Damasc, on s'afigurava que aviat el partit Baas arribaria al poder; Eli Cohen es va introduir lentament en les xarxes de relacions polítiques sirianes, i va assolir amistats entre els militars d'alt rang.

El seu treball per a Israel consistia bàsicament a passar la major part del temps en cafès, festes i xerrades amb polítics, escoltant i memoritzant tot allò que podia ser d'utilitat; en algun moment va arribar a organitzar recepcions en la seva pròpia casa, on posava la seva major obstinació per a embriagar a oficials sirians, que parlarien gustosament del seu treball després d'unes quantes copes i la companyia de diverses senyoretes.

A l'any següent es va traslladar definitivament a Damasc. En el transcurs dels següents anys, utilitzant un nom fictici va guanyar-se la confiança de diversos militars sirians i funcionaris del govern amb els quals va assolir establir ràpida empatia. En virtut del seu talent i habilitat, enviava missatges d'intel·ligència a Israel, a través de ràdio, cartes secretes i en ocasions, en una gran acte de temeritat, visitant l'Estat jueu personalment.

Un dels seus més famosos assoliments va esser haver anat a les fortificacions sirianes dels Alts del Golán, des de on Síria, abans de la Guerra dels Sis Dies, atacava assíduament als kibbuts israelians.

L'any 1964 va marcar una fita en la vida de Eli Cohen; els serveis d'intel·ligència israelians, caracteritzats pel seu continu perfeccionament, van procedir a una reorganització de les seves estructures, Eli Cohen qui fora desestimat en el seu moment, va ser absorbit pel Mossad, el mític servei d'intel·ligència israelià, l'àmbit d'acció és tot el món. Eli Cohen va començar un curs intensiu de sis mesos en l'acadèmia d'entrenament del Mossad; experts en sabotatge li van ensenyar a fabricar explosius i bombes de rellotgeria amb els elements més simples; va aprendre combat cos a cos i es va convertir en un expert tirador i un perfecte lladre; va descobrir els misteris de xifrar i desxifrar; va aprendre a usar una ràdio, tintes invisibles i a amagar missatges; va aprendre a pronunciar l’àrab amb accent sirià.

Constantment sorprenia als instructors amb la seva facilitat per a aprendre de tot; s'atribuïa la seva prodigiosa memòria al fet que de jove havia memoritzat capítols sencers de les Escriptures.

Eli Cohen, mentre es trobava a Síria, va ser capaç de recopilar àmplia informació sobre els pilots de les Forces Aèries sirianes, incloent els seus noms i codis reals i informació de les seves famílies; havia assolit posicionar-se en les més altes esferes del govern sirià i tenia grans possibilitats de convertir-se en el ministre de Defensa de Síria; segons evoca el seu germà i company del Mossad, ell era el tercer en la línia de successió per a convertir-se en president de Síria, quan va ser descobert.

Una nit de gener de 1965, Eli Cohen esperava en la seva habitació el moment de transmetre, quan oficials de la intel·ligència de Síria van irrompre en l'apartament; havia estat localitzat per una unitat mòbil de detecció, la més sofisticada de l'època, de fabricació russa; en el posterior interrogatori, se li va obligar a emetre un missatge a Tel Aviv, però els sirians no van percebre el canvi de velocitat i ritme de transmissió, per la qual cosa el Director del Mossad, va comprendre que Eli Cohen havia estat capturat.

A l'endemà , Síria va confirmar la seva captura; després de ser brutalment torturat, Síria el va condemnar a mort. Nadia Cohen va llançar una campanya internacional en favor del seu marit, va sol·licitar i pregar a tot el mon que demanessin clemència al Papa Pau VI , a la reina d'Anglaterra, primers ministres i presidents. Meir Amit el Director del Mossad va intentar salvar-lo per tots els mitjans.

Treballava en secret entrevistant-se amb els caps dels serveis secrets de França i Alemanya i va assolir acostaments informals a la Unión Soviètica, també sense èxit. Israel va proposar un bescanvi: en canvi de Cohen, lliurava deu espies sirians, cert nombre de camions, tractors, medicines i deu milions de lliures esterlines. Síria va rebutjar l'oferta.

Fins que el 18 de maig de 1965, poc després de les dues de la matinada va sortir de la presó de Damasc; amb ell viatjava el degà dels rabins de Síria. Al arribar al centre de Damasc, Eli Cohen va recitar una oració hebrea prèvia a la seva mort:

Escolta Israel, Adonai es el nostre Deu, Adonai es Un.

Poc després de les tres de la matinada, i davant la mirada de milers de sirians i sota la intensa llum dels focus de televisió, Eli va pujar on l'esperava la forca.

En Tel Aviv, Nadia Cohen va veure morir al seu marit i va tractar de suïcidar-se; va ser duta a un hospital i li van salvar la vida.

A 44 anys de la seva mort, la família d'Eli Cohen, el llegendari espia israelià, l'heroi que va contribuir a la victòria israeliana contra Síria en la Guerra dels Sis Dies i va donar la seva vida per Israel, espera infructuosament recuperar les seves restes.

Converses amb el Diable

Monòleg de Al Pacino en el seu paper de Lucífer en la pel·lícula Pactar amb el Diable


Et donaré informació de primera mà sobre Déu...

A Déu li agrada observar,
és un bromista,
pensar-ho be.

Dota a l'home d'instints,
us dóna aquesta extraordinària virtut,
i què fa després?.

Els utilitza per a passar-s’ho en gran,
per a riure de vosaltres al veure com trenqueu les regles,
Ell disposa les regles i el tauler,
i és un autèntic trampós.

mira, però no toques...
toca, però no provis...
prova, però no assaboreixis...

I mentre us duu com marionetes d'un costat a un altre,
què fa ell?

Es descollona!
es parteix el cul de riure!
és un pallasso!
és un sàdic!
és el pitjor amo del món!

I adoreu a això?!

Mai!

Jo tinc els peus sobre el món des que va començar aquest puto joc,
he alimentat totes les sensacions que l'home ha volgut experimentar,
sempre m'he ocupat del que volia i mai l’he jutjat,
per què?!,

Perquè mai l’he rebutjat a pesar de totes les seves imperfeccions!,
sóc un devot de l'home!
sóc un Humanista!,
pot ser que l'últim Humanista!

Qui en el seu sa judici,
podria atrevir-se a negar que el segle XX ha estat meu per complet?!

Tot meu!,
Tot meu,
meu...

divendres, 8 / maig / 2009

Mai diguis mai, qui sap que.

La Deessa Fortuna i la Deessa Providència juguen als daus i es diverteixen fent ballar capritxosament els seus peons... o no... qui sap, mai diguis mai, per si de cas, que mai se sap.

-una passa una mica mes enllà que altra o una mica massa curta...
-un dubte o un impuls fets en fraccions de segons...
-una distracció abstracta en un objecte animat o inanimat...
-una brisa en el moment oportú o inoportú...
-una paraula escoltada al vent o dita a favor de vent...

I així... molts i variats moments on tot pot canviar de rumb tant per anar cap a dalt com per a baix, cap a una banda o cap a un costat, per a ésser rei com per ésser paria; pensaments calculats racionalment com pensaments fets sense raonar, tot influeix i una petita variació pot desencadenar canvis transcendentals o no, qui sap que.

Però com deia la mítica Remedios Amaya... ¿Quien maneja mi barca?.

La barca, la bona barca encara que no sigui una bona barca és i serà sempre bona barca si el barquer es això...tot un barquer, com Caront; quina joia ser el barquer absolut i resolutiu que sap com fer anar els rems que duen la barca on ell vol... com el Caront.

Mai diguis mai, que mai se sap, i si ja ho has dit te farà lleig a la teva oïda i a l’ànima, si ens tens o si existeix com a tal.

Tot depèn d’un mateix si s’ho proposa, tant i fan els entrebancs lògics o malintencionats, si ho volem fermament nostre es el destí, tant i fa quin sigui... si tu ho vols així serà... i tant que si.

Però hem d'aprendre a ésser bons barquers de la nostra vida, tant hi fa on ens porti la barca... i tant que si.

diumenge, 3 / maig / 2009

Alguna cosa vam fer malament

Paraules del president de Costa Rica, Óscar Arias, en la Cimera de les Amèriques de Trinidad i Tobago el 18 d'abril del 2009.

Tinc la impressió que cada vegada que els països caribenys i llatinoamericans es reuneixen amb el president dels Estats Units d'Amèrica, és per a demanar-li o per a reclamar-li coses. Gairebé sempre, és per a culpar a Estats Units dels nostres mals passats, presents i futurs i no crec que això sigui del tot just.

No podem oblidar que Amèrica Llatina va tenir universitats abans que Estats Units creés Harvard i William & Mary, que són les primeres universitats d'aquest país; no podem oblidar que en aquest continent, com en el món sencer, almenys fins a 1750 tots els americans eren més o menys iguals: tots eren pobres.

Quan apareix la Revolució Industrial a Anglaterra, altres països es munten en aquest vagó: Alemanya, França, Estats Units, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda… i així la Revolució Industrial va passar per Amèrica Llatina com un estel fugaç, i no ens vam adonar; certament vam perdre l'oportunitat.

També hi ha una diferència molt gran. Llegint la història d'Amèrica Llatina, comparada amb la història d'Estats Units, un comprèn que Llatinoamèrica no va tenir un John Winthrop espanyol ni portuguès, que vingués amb la Bíblia en la seva mà amatent a construir una “Ciutat sobre un turo”, una ciutat que brillés, com va ésser la pretensió dels pelegrins que van arribar a Estats Units.

Fa 50 anys, Mèxic era més ric que Portugal; en 1950, un país com Brasil tenia un ingrés per càpita més elevat que el de Corea del Sud; fa 60 anys, Hondures tenia més riquesa per càpita que Singapur, i avui Singapur –en qüestió de 35 o 40 anys– és un país amb $40.000 d'ingrés anual per habitant.

Be, alguna cosa vam fer malament els llatinoamericans. Què vam fer malament?. No puc enumerar totes les coses que hem fet malament.

Per a començar, tenim una escolaritat de 7 anys, aquesta és l'escolaritat per terme mitjà d'Amèrica Llatina i no és el cas de la majoria dels països asiàtics; certament no és el cas de països com Estats Units i Canadà, amb la millor educació del món, similar a la dels europeus; de cada 10 estudiants que ingressen a la secundària a Amèrica Llatina, en alguns països solament un acaba aquesta secundària.

Hi ha països que tenen una mortalitat infantil de 50 nens per cada mil, quan el terme mitjà en els països asiàtics més avançats és de 8, 9 o 10.

Nosaltres tenim països on la càrrega tributària és del 12% del producte intern brut, i no és responsabilitat de ningú, excepte la nostra, que no li cobrem diners a la gent més rica dels nostres països, ningú té la culpa d'això, excepte nosaltres mateixos. En 1950, cada ciutadà nord-americà era quatre vegades més ric que un ciutadà llatinoamericà, avui dia, un ciutadà nord-americà és 10, 15 o 20 vegades més ric que un llatinoamericà, això no és culpa d'Estats Units, és culpa nostra.

En la meva intervenció d'aquest matí, em vaig referir a un fet que per a mi és grotesc, i que l'única cosa que demostra és que el sistema de valors del segle XX, que sembla ser el qual estem posant en pràctica també en el segle XXI, és un sistema de valors equivocat, perquè no pot ser que el món ric dediqui 100.000 milions de dòlars per a alleujar la pobresa del 80% de la població del món –en un planeta que té 2.500 milions d'éssers humans amb un ingrés de $2 per dia– i que gasti 13 vegades més ($1.300.000.000.000) en armes i soldats.

Com he dit aquest matí, no pot ser que Amèrica Llatina es gasti $50.000 milions en armes i soldats, jo em pregunto: qui és l'enemic nostre?

L'enemic nostre, president Correa, el d'aquesta desigualtat que vostè apunta amb molta raó, és la falta d'educació, és l'analfabetisme, és que no gastem en la salut del nostre poble, que no creem l'infraestructura necessària, els camins, les carreteres, els ports, els aeroports, que no estem dedicant els recursos necessaris per a detenir la degradació del medi ambient.

Aquesta desigualtat que tenim i que realment ens avergonyeix, és producte, entre moltes coses, per descomptat,que no estem educant als nostres fills i a les nostres filles.

Un va a una universitat llatinoamericana i encara sembla que estem en els seixanta, setanta o vuitanta; sembla que se'ns va oblidar que el 9 de novembre de 1989 va passar alguna cosa molt important al caure el Mur de Berlín i que el món va canviar. Hem d'acceptar que aquest és un món diferent, i en això francament penso que tots els acadèmics, que tota la gent de pensament, que tots els economistes, que tots els historiadors, gairebé que coincideixen que el segle XXI és el segle dels asiàtics, no dels llatinoamericans; i jo, lamentablement, coincideixo amb ells.

Perquè mentre nosaltres seguim discutint sobre ideologies, seguim discutint sobre tots els “ismes” (quin és el millor? capitalisme, socialisme, comunisme, liberalisme, neoliberalisme, social cristianisme...), els asiàtics van trobar un “isme” molt realista per al segle XXI i el final del segle XX, que és el pragmatisme.

Per a nomes citar un exemple, recordem que quan Deng Xiaoping va visitar Singapur i Corea del Sud, després d'haver-se adonat que els seus propis veïns s'estaven enriquint d'una manera molt accelerada, va regressar a Pequín i va dir als vells camarades maoistes que l’havien acompanyat en la Llarga Marxa:

“Be, la veritat, benvolguts camarades, és que a mi no m'importa si el gat és blanc o negre, l'única cosa que m'interessa és que caci ratolins”.I si hagués estat viu Mao, s'hagués mort de nou quan va dir que “la veritat és que enriquir-se és gloriós”.

I mentre els xinesos fan això, des del 79 a avui creixen a un 11%, 12% o 13%, i han treta 300 milions d'habitants de la pobresa, i nosaltres seguim discutint sobre ideologies que teniem que haver enterrat fa molt temps enrere.

La bona notícia és que això ho va assolir Deng Xioping quan tenia 74 anys. Veient al voltant, benvolguts Presidents, no veig a ningú que estigui prop dels 74 anys; per això solament els demano que no esperem a complir-los per a fer els canvis que hem de fer.

Moltes gràcies.

dimecres, 22 / abril / 2009

Ho poden aconseguir, però...

El Barça juga de meravella, fa un futbol fluid i bonic, l’actitud del jugadors es de compromís total amb la entitat i se’ls veu la seva fam de títols i d’amor propi.

Poden ben be aconseguir el triplet... Lliga, Copa i Champions; i per tant , marcar una fita històrica com aquell llegendari equip blaugrana de les cinc copes i a més poder-ho fer d’una forma brillant per la manera que tenen de jugar la pilota al camp.

Una cosa ben diferent la del Real Madrid, que nomes aspirar a poder guanyar la Lliga a pesar que el seu joc deixar molt que desitjar i que aquest està a anys llum del que realitzar el club català, però que encara així s’ha de reconèixer que tenen una efectivitat del 100% en aquesta segona volta.

El Barça ho pot guanyar tot però també ho pot perdre-ho tot, no seria el primer cop que això passar, l’única cosa que fa que cregui en aquest Barça actual es en la psicologia del seu entrenador, Josep Guardiola.

Les dues darreres temporades i en especial la de fa dues temporades en van deixar un regust difícil de digerir.

Espero i desitjo poder veure als jugadors aixecar les tres copes.

Visca el Barça!!!

diumenge, 19 / abril / 2009

Quasi he guanyat

Tot sembla indicar que he guanyat importants batalles al càncer per no dir que li tinc pràcticament guanyada la guerra, ja que aquest passat divendres la meva doctora desprès de veure’m els meus darrers anàlisis en va confirmar que no tinc rastres d’ell; això si, dins de tres mesos en tinc que fer un TAC i nous anàlisis, que mai se sap si aquest alien intentarà reeixir.

Encara que el meu estat físic no es el de fa un any intentaré a partir del primer dilluns de Maig retornar a la meva vida laboral, el agafar de nou la rutina diària serà tornar a la normalitat i intentar viure totes les facetes de la vida una mica mes savi després de tota l’experiència viscuda.

Agrair des d’aquí a tot l’equip de digestiu (Dra. Villar), de cirurgia (Dra. Velasco), d’oncologia (Dra. Llobera) i a les infermeres de quimioteràpia de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa per l’excel•lent tracte humà i professional que he rebut en tot quasi un any de via crucis que he tingut que passar per guanyar la guerra al càncer d’estomac.

Com així també al recolzament que hem rebut tant la meva família com la meva persona d’una gran quantitat d’amistats i coneixences de totes parts, ens han segut d’una gran ajuda en les pitjors moments.

A totes i tots eternament moltissimes gracies de tot cor.

dijous, 16 / abril / 2009

Txetxenia

A partir d’avui Rússia a declarat que a Txetxenia ja s’han acabat les accions antiterroristes i de fet la guerra en si; a la practica vol dir que tot l’enemic a sigut esclafat per la bota russa i que la pax del kremlin es la que impera.

Ramzán Kadírov es des de fa dos anys el President txetxè i es un home afí a Moscou, a dut i du el terror per tota Txetxenia amb la seva mà d’acer. Ni els txetxens ni els russos han practicat gaire la Democràcia tal com la coneixem a Occident i de fet en aquest sentit van a la seva sense importar-los massa el que si que influeix en accions similars fetes pel països d’àmbit occidental, es a dir, l’opinió publica.

I mentrestant els que fan manifestacions i protestes a Europa contra la guerra a l’Iraq i a Gaza no sembla que en tota una dècada de brutal guerra a la regió caucàsica de Txetxenia que els hagi cridat gaire l’atenció de la sagnant lluita entre l’exèrcit rus i els independentistes txetxens; una guerra sense pietat on la població civil a rebut de fort, com a totes les guerres, però en aquesta a estàt prou oblidada.

Pel que dedueixo a Europa nomes es fan manifestacions i protestes contra unes classes de guerres i no contra la GUERRA en general... deu ser mes fàcil, rendible i guai anar contra les agressions fetes per els Estats Units i Israel que no per les fetes per Rússia, Xina o altres.

Teresa de Calcuta deia que ella no anava contra la guerra... ella anava a favor de la PAU.